Malauradament, la dona catalana és massa racional per a deixar-se mossegar per una taràntula... Però, ¿per què no provar-ho? Finalment, es va decidir i va acceptar la invitació del seu vell amic. Serien les primeres vacances de debò després d’un temps difícil; tenia ganes d’evadir-se i desconnectar i un petit poblet a la costa adriàtica semblava l’opció ideal. Òtranto havia estat el cor de la Magna Grècia, l’extrem més oriental de l’Imperi Romà d’Occident, un gran centre cultural a l’Edat Mitjana; però també era el lloc on havia mort el seu amant dos anys abans, deixant inacabada una novel· la...
Però no he tornat a veure les muntanyes d’Albània. Aquest cop el vent bufava de xaloc.
«Aquest hivern he tornat al Salento. Vull que el llibre s’editi allà. La casa de l’Àlex era tancada, l’àngel gris havia volat, però a la caçadora encara hi duc clavat el pin. He passat uns dies amb la Bàrbara, la meva amiga Bàrbara, recordant, rient, confessant-nos, evocant, somiant i planificant. He tornat a veure les desenes de quilòmetres d’oliveres vora el mar; he passat una altra tarda a la catedral d’Òtranto i he dit adéu, potser per sempre, a la petita església bizantina de Sant Pere.»
Fitxa del llibre