L'11 de juny de 2018 em van diagnosticar un càncer de mama. Havien transcorregut gairebé nou anys des de la publicació de la meva darrera novel·la, Eclipsi de lluna a Calàbria. Gairebé nou anys de lluita contra la sequera creativa i el desconcert, buscant amb fúria i angoixa una veu que sabia que no havia perdut, que algun dia o altre retrobaria. El càncer em va fer témer que havia fet tard... Però com sovint succeeix, les coses, quan arriba l'hora de viure-les, no resulten tan terribles com les havíem imaginades, i a final d'aquell any, en ple procés de radioteràpia, vaig poder començar les classes del màster en Creació Literària al qual m'havia matriculat poques setmanes abans del diagnòstic. La literatura va ser un gran puntal i m'hi vaig recolzar durant aquells mesos d'estrés postraumàtic, insomni brutal, lapsus de vocabulari i de memòria i tempestes hormonals produïdes pel tractament mèdic. Així, entre els mesos d'abril i maig de 2019 vaig escriure un recull de relats que vaig titular Lirios y cicatrices.
Lirios perquè segons la mitologia grega, els lliris van néixer d'unes gotes de llet vessades des del cel per la deesa Hera mentre alletava la seva filla Illitia. Aquestes flors, per tant, simbolitzarien la lactància, la maternitat i la sexualitat femenina. En la tradició xinesa són sinònim de fertilitat i abundància. En altres cultures (Roma, Mesopotàmia o el Cristianisme durant l'Edat Mitjana) els lliris s'associen a la puresa, l'espiritualitat i l'acceptació serena del dol i de la pèrdua. Tots aquests conceptes representaven la temàtica d'aquells relats: diverses dones en diverses circumstàncies i contexts, unides totes elles per la mateixa cicatriu, el càncer de mama.
Havent passat dos anys des de la finalització dels relats i tres des del diagnòstic de la malaltia de la que, ara per ara, estic curada, una nova lectura, amb perspectiva i objectivitat, em va convèncer de que havia arribat l'hora de reescriure aquells relats per fer-ne alguna cosa publicable. Per això vaig demanar a la Gisela Fernández Horta que s'embarqués amb mi en aquest projecte.
Estic enamorada de la poesia de la Gisela, dels seus Instants. Quan la sento recitar, o quan la llegeixo, és com si les meves protagonistes sortissin del paper, s'alcessin i comencessin a moure's i a parlar. Amb els seus versos és capaç de dir tot el que jo, en desenes de pàgines, soc incapaç d'expressar. On s'esgoten les meves paraules comença la poesia de la Gisela.
Júlia, Esmé, Sílvia, Claudine, Cindy, Vinyet i Noèlia. Són set dones diferents, set relats per expressar tot el que es viu arran d'un diagnòstic: la por, la tristesa, la ira... però també l'acceptació, l’esperança i, en molts casos, l’eufòria de la sanació. I un conjunt de poemes que capten i capturen aquests instants emocionals.
Instants i cicatrius és una cant a la feminitat, la força, la tendresa i la sensualitat. A l'instint de supervivència que amplifica les ànsies de vida i la capacitat per buscar l'alegria i el plaer.
Em dic Briony Ashley, però no tinc res en comú amb l'heroina literària de la Mary Stewart; ni amant telepàtic ni facultats premonitòries. La meva padrina va escollir-me aquest nom; és molt aficionada a les novel·les de por una mica gòtiques. No és el meu cas: soc una noia sensata. A diferència dels Stewart de la novel·la, la meva família tampoc no és descendent de nobles saxons, ni som hereus de cap mansió al camp anglès amb gat enigmàtic.
La història que us narraré va succeir fa uns anys en un barri d'estudiants al sud d'Edimburg, en una casa victoriana. Era l'estiu de 2008, enmig de l'esclat de la crisi financera. Les imponents seus bancàries de George Street es buidaven d'executius; amb els seus vestits a mida, d'elegant estampat blue and brown, abandonaven els llocs de treball perduts, amb una trista capsa de cartró a les mans per carregar les seves pertinences.
Acabava d'arribar a la ciutat amb una maleta plena d'anhels. Pretenia muntar el meu propi taller de costura. Però no tenia prou estalvis; necessitava una feina temporal i no vaig trigar a trobar-la: una veu femenina em va abordar per sorpresa quan em disposava a tocar el timbre d'una agència de col·locació a Frederick Street, davant el portal d'un senyorial edifici.
-Disculpa el meu atreviment... ¿que busques feina?
Qui així em parlava era una noia més gran que jo; una dona d'uns trenta-cinc anys, simpàtica i coquetona, de cara rodona, grans ulls rodons, pell lluminosa i clotets a la punta del nas i a les galtes. Sota un petit barret de color fúcsia lluïa una cabellera llarga i llisa de color roure i embolcallava la seva figura, petita i esvelta, amb un vaporós vestit de color rosa amb estampats lila. El seu nou era Cindy i regentava una casa d'hostes; una antiga pensió familiar situada en una casa aparionada d'estil victorià al sud de la ciutat, a la carretera de Dalkeith.
-És un establiment amb història. El va fundar la meva tia àvia. La coneixeràs si acceptes treballar amb mi. Vivim juntes totes dues, allà mateix, a la pensió. La meva mare fa anys que és morta.
Fitxa del llibre